Aquells dissabtes
d'una altra vida
sortíem de casa el pare i jo,
travessàvem el carrer i entràvem al metro,
que en aquells temps era una mica més fosc i subterrani.
Davant de casa encara hi quedava l'antiga marquesina de la parada de l'autobús
on els meus primers records hi troben una màquina expenedora de xiclets de bola
encara pertanyents als anys setanta.
Al metro
de vagons de color verd pàl·lid per dins i llum trista,
sèiem el pare i jo amb les bosses entre les cames;
tot de bosses diverses,
però totes ficades dins d'una bossa de viatge de pell marró.
I baixàvem a Liceu, per anar a la Boqueria.
Altres vegades
el pare movia el cotxe per primer i únic cop en tota la setmana
i baixàvem per Príncep d'Asturias, Rambla de Catalunya i la Rambla
i aparcàvem al pàrquing de la Plaça de la Gardunya
que em semblava complex i immens.
I abans de tot anàvem a fer una volta
per veure què hi havia aquell dia.
Passàvem per sota les voltes de la part de darrera,
pel costat d'una botiga de cistells i coses de vímet que
aleshores ja m'atreia,
i pel costat de les pageses que ja ho tenien tot a punt
amb para-sols descolorits i caixes de fusta utilitzades mil cops,
i per deixalles a terra
i olor de pixats als racons.
El pare
anava observant les parades habituals,
les ofertes,
l'ambient,
i en ell en aquell moment
s'unien l'home de casa i el viatger;
vetllant per la compra
i mirant-ho tot amb ulls curiosos
de fotògraf.
I jo
aprenia
a mirar
les peres de Sant Joan amb devoció
l'habilitat per a preparar filets de gall
amb ulls d'antropòloga admirada.
Després de fer la primera passada
sense comprar res,
anàvem al bar que estigués menys ple
i sèiem a la barra
i em sentia tan orgullosa
de seure amb ell, allà.
No recordo què devia prendre jo
aleshores,
però el pare
prendria un cafè amb llet
molt calent
curt de cafè i molt llarg de sucre;
que del pare,
sempre m'ha meravellat
la mateixa necessitat de dolç i escalfor i confort
que jo sempre he tingut.
Elliott Murphy – On Elvis Presley's Birthday
