Fons clar

Prenem el sender del bosc ombrívol.
Enrere deixem el camí de la solana,
l'herba seca i l'olor de resina calenta,
les pinyes cruixents entre les argelagues.

Només entrar a l'obaga, una brisa
fresca i humida
ens saluda. Hi ha un silenci més dens
fet de crits subtils d'ocells
i de murmuris de vida entre les
vibrants taques de sol.

Avancem muts pel sender
recte i pla a estones,
a estones costerut i revirat
acompanyats de marges de pedra seca
com aquells on de nena hi buscava cargols
sota el cirer bord.

Fem tot aquest camí per arribar,
finalment, a la clariana
petita i lluminosa com un jardí,
enmig de la qual llueix
el mirall increïble d'una bassa calmosa.

Ens astorem un cop més 

de la pura quietud d'aquestes aigües,
que mostren un tros de cel que és tot el cel.

Solemne pau i perfecció,
un cercle complet de cristall
sota el que veiem petits còdols nets
com pedres precioses, silencioses i quietes.

És aquest el fons clar que hem vingut
a contemplar, però aleshores
fiquem barroerament les nostres mans
a l'aigua
i l'agitem amb força fins enterbolir-la.

¿Pot ser que el plaer de veure-la, després,
encalmar-se, sigui encara més gran
que el de veure-la en pau?