Sembla tot molt íntim, i ho és, però m'agrada tenir convidats...


8.5.16

En representació

En nom de cada bri d'herba
i de cada arbre vell o jove;
en nom de cada animal del bosc, del camp o de la ciutat.
En nom de les flors de tots els colors i mides i olors
i de les abelles i papallones i tota mena de bèsties
salvatgement maltractades per
herbicides i contaminants.
En nom de totes les branques
podades barroerament i fora de temps;
de tots els descampats i vorals de camins i carreteres
arrasats sense cap cura
per bàrbars ignorants amb segadores
que no veuen la devastació
inútil i vergonyosa
que generen cada primavera.
En nom de tots ells
vull agrair de tot cor
la meravellosa pluja d'avui,
aquesta boira suau i deliciosa,
aquestes gotes petites i delicades,
com una polvorització benèvola
i guaridora.
Agraeixo la humitat plena de vida,
que ens fa oblidar,
per un dia,
que el món està en guerra
contra si mateix,
que sempre hi ha un ésser humà
disposat a destruir
allò que crea la natura.

Ecos




Per als meus altres pares: Waters, Wright, Gilmour i Mason
Mentre ells toquen, jo veig.



Gran silenci, cants aguts i profunds dels ocells de la nit.
I granotes, agitades.
Des del llit encara fresc sento el perfum dels primers dies de la primavera
i els dols recents, i les joies.



                     Overhead the albatross hangs motionless upon the air
                     And deep beneath the rolling waves in labyrinths of coral caves
                     The echo of a distant tide
                     Comes willowing across the sand
                     And everything is green and submarine
                     And no one showed us to the land
                     And no one knows the wheres or whys
                     But something stirs and something tries
                     And starts to climb towards the light
 
                     Strangers passing in the street
                     By chance two separate glances meet
                     And I am you and what I see is me

                     And do I take you by the hand
                     And lead you through the land
                     And help me understand the best I can
                     And no one calls us to move on
                     And no one forces down our eyes
                     No one speaks
                     And no one tries
                     No one flies around the sun


Tot això comença com una festa, un viatge
de joventut. Sembla que hem arribat amb els cabells voleiant i
les galtes vermelles i una mica de fred a les mans.
Com si haguéssim vingut muntats damunt d'una àliga
o un cavall pèl-roig. O fins i tot un ós.
Travessant el vespre incendiat de carmí i taronja i magenta,
les siluetes negres dels arbres,
les masses de foscor que van quedant enrere.
Dient adéu a les casetes solitàries amb una llumeta groga a cada finestra,
embarcant finalment en la llum grisa,
en la mar en calma del vespre callat. Amb
un somriure als llavis.

Silenci.
El vaixell ens du cada cop més al nord, cada cop més.
L'aigua ja és negra i metàl·lica, o blanca,
amenaça i ens ignora immensament.
Som animals refredant-se dins dels abrics grocs damunt la coberta de ferro.

Silenci i quietud. Ara ja tot és el Nord,
sense cap lleugeresa. Pes
de gel, de buit, d'aire de cristall.
Som aliens a tot aquest univers i els ulls ens cremen.

Petits senyals que ens fem per sobreviure.
Llumetes, sirenes, l'esforç del sonar
per mantenir els nostres cossets fràgils calents un dia més.
Ens xisclen la seva indiferència tots els altres éssers.
És el moment més fosc de la nit més fosca.


                     Cloudless every day you fall upon my waking eyes
                     Inviting and inciting me to rise
                     And through the window in the wall
                     Come streaming in on sunlight wings
                     A million bright ambassadors of morning                      
                     And no one sings me lullabies
                     And no one makes me close my eyes
                     So I throw the windows wide
                     And call to you across the sky.


Llum. El moment més negre és l'inici
de l'ascens, però nosaltres
mai no sabem quan som
a la frontera que fa la fosca damunt la llum, i
aquesta claror rosada ens lleva la desesperança
i ens escalfa les puntes dels dits.
Som aquí, a casa dins el llit tebi.
Se sent
la remor de les fulles i l'alegria de les orenetes.




Pink Floyd - Echoes "Meddle" (1971)

Revista Lemúria 3

L'altre dia va sortir el número 3 de la revista digital Lemúria. No paren de fer coses interessants i plenes d'il·lusió, i els agraeixo que m'hagin publicat un poema que vaig fer sobre el riu Segre de la Cerdanya de la meva infància...Un número dedicat als sobiranismes ha encaixat el meu petit regne fluvial entre les seves pàgines.

http://issuu.com/revistalemuria/docs/lemuria_3_definitiu/1?e=15363917/35158456

6.2.16

Nous brots d'heura

Són les set del matí
i avui tampoc
no hi ha gebre,
ni boira.

Per la finestra
tot és igual que
la resta de dies
d'aquest hivern
benigne,
o covard.

A la plaça han despuntat
uns nous brots d'heura,
que no es queixa
de la manca de pluja
ni de la calor.
Només sap que hi ha més
estones de llum
i ja en té prou
per ser.
No li importa saber
que el petit planeta que l'acull
torna a apropar-se al seu sol.

Només és agraïda i
humil com les mimoses
i els lliris i tots aquests
ametllers que
ens preocupen tant
i que ens donen
encara més
motius per remugar.
















12.12.15

Divendres a la nit


Sóc al sofà;
nit freda a fora,
els llums de Nadal que
no acaben de fer-me feliç.

Pensava tenir una nit plàcida,
i tòpica, la gata
a la falda, la manta de llana.

       A la tele veig,
       de passada, una breu imatge
       de la Gran Guerra.

       Un escorxador
       mata d'un cop al front
       un cavall ferit a la batalla.

       És immens i tot i això
       es replega i cau compacte
       en un instant.

Massa informació
penetrant-me el cap.


Silenci,
silenci
si us plau.
No vull conèixer
       res més.




(12.12.14)


Too Much Information - The Police

26.8.15

Quedem al Zurich?

Doncs aquest ha estat un llarg estiu d'alts i baixos, i us volia parlar d'un dels alts...

Ha sortit Quedem al Zurich?, un projecte interessant i bonic on he tingut la sort de poder col·laborar amb un poema i un dibuixet. Es tracta d'una idea que va tenir un grup de bloguers, d'escriure sobre el famós bar de Barcelona. El projecte s'ha publicat gràcies al micromecenatge de molta gent a través de Quorum Llibres i ha quedat molt maco. 

Aquí és on he d'apartar auto-boicots i cinismes i idees tipus quan-no-les-pot-agafar-diu-que-són-verdes i dir la veritat, que fa molta il·lusió tenir a les mans un llibre amb les teves paraules escrites a les seves pàgines...

M'agrada l'organització del llibre, la forma que li han donat per encabir i estructurar totes les aportacions, ha quedat molt bé.


La presentació Serà el proper 3 de setembre, al Zurich, és clar... i primer vaig pensar que això era massa per a mi (el meu segon nom és Sheldon...) però ara penso que potser m'hi animaré.


30.7.15

Descomunió

L'estiu es replega -uns dies de treva
sota núvols acollidors.
Fins i tot sota
la llum dels pollancres
tremolosos
a la vora del caminet
tan bell que em deixa muda,
m'és impossible 
combregar
amb tot el que m'envolta.
Imploro
tornar-me'n a sentir part,
però tinc un forat de soledat i ira
en un costat
que no sé com guarir.

____________________


Hi ha petites coses que ajuden...

23.3.15

Segrest, un poemari

Segrest
Feu clic a la portada per anar al llibre
Segrest

Aquesta dona
que tinc amagada
sota la trapa del cobert
s'està dins la foscor i la pols i la palla
i escolta tot allò que faig.
Si per mirar-te
he de treure un peu
de damunt dels taulons
ella aprofita per
clavar els seus dits esgarrinxats
entre les fustes
i em cal
fer servir tota la força
per tornar-la a
entaforar allà sota.


24.1.15

Gebre

És vint-i-tres de gener i fa
només un parell d'hores que és de dia.
El cel és tan blau que tant se val
si vas atrafegada cap a la feina
i només pots pensar en rascar ràpidament el gel
del parabrises; t'aturaràs a mirar-lo,
a mirar què boniques semblen les coses
sota aquesta llum tan clara.
El sol travessa majestuosament
la mica de broma que s'enfila entre els til·lers
del passeig i l'herba cruixent per la gelada.
Avui ja ningú no recorda l'abundància del nadal,
la por del buit que desfermà la manca de llum,
l'acaparament de color i escalfor i claror,
aquella mena d'horror vacui
angoixant i envermellidor de galtes.
Un parell de ventades,
i també la poda ignorant i barroera,
han deixat els arbres nets i buits
com un esbós de dibuixant gandul,
simples i fàcils de mirar.
Només en alguns racons
s'acumula fullaraca i restes brunes,
grisenques, d'herbes que ningú
no s'ha molestat a segar,
i s'endevina la vida oculta
i silenciosa que s'amaga allà sota,
dins d'un son viu i secret.
El gebre ho unifica tot
més que mai i dóna al món una
coberta de senzillesa i netedat
misteriosa de tan òbvia, en blanc i negre.
A les fustes que envolten
el parterre d'espígol guspireja
esplèndidament la gebrada.
Penses en fades que escampen
pols màgica de bellesa i renaixement.



11.1.15

La gran bellesa

Vaig tard però gràcies a la bonica i admirable idea de reobrir els cinemes TEXAS i fer-los millor que mai he pogut veure al cine La grande bellezza. Ostres, m'he passat la nit somiant amb ella.

No diré res que no s'hagi dit ja fa un any, és meravellosa i reclama com a mínim un parell més de visionats. M'ha deixat fascinada, amb ganes de tornar a Roma, quina filmació de la festa, quina banda sonora, bla, bla, bla.

És l'embadaliment amb la gran bellesa el que ha paralitzat el Jep Gambardella, el que l'ha fet quedar-se a la sublim Roma-Eea sota el jou de Circe, tota la vida? El que ha fet que el seu rastre pel món sigui tan frívol i efímer? O és la mandra, o la por? Són aquestes tres les raons: plaer, mandra, por? I és el cinisme la manera menys farragosa de suportar-ho? És molt més divertida, cert, que ser una senyora queixosa, tristona i dogmàtica (glups).


Ens proposa una escapatòria, potser, que és conformar-se amb la bellesa petita, tornar a casa, fugir de les estàtues i dels palaus, anar a dormir d'hora. Segurament és la manera. Però la ferida de la bellesa gran no es pot tancar i tot té un gust descolorit, per sempre.








10.1.15

Den goda viljan... sí, les millors intencions

He vist la mini-sèrie que és la versió sense escurçar de la pel·lícula que van estrenar el... juliol de 1992!

Aquell juliol que em vaig quedar sola al pis dels pares pintant a la terrassa el retrat de la S. Aquell juliol que me'l vaig passar renegant dels Jocs Olímpics però ajudant la S a planxar-se l'uniforme de voluntària, tot tan Mariscal i tan naïf dels 90, tan multicolor i optimista i amb tantes bambolines entre-vistes... I nosaltres tan immensament joves i ingènues i fosques i lluminoses.

Doncs aquella tardor, o ja a l'hivern, va nevar un dia i sortíem de la Facultat de Belles Arts meravellats com sempre passa de veure-ho tot blanc. Les palmeres de la Diagonal tenien cada cinta de les fulles coberta d'un cordó de neu, els ulls se'm van omplir de llàgrimes pel fred i per la bellesa.

I jo estava enamorada, és clar, com sempre, maleïdament com sempre, la raó ofuscada i reblanida per l'enamorament. Però en aquell moment no feia nosa.

Al vespre d'aquell dia (però potser ajunto coses), aquell vespre vaig quedar amb un company de qui vivia secretament enamorada per anar a veure Las Mejores Intenciones al Capsa. Potser el dia que vaig anar-hi amb ell vam veure El Manantial de la Doncella al Maldà, tant se val. La cosa és que hi havia d'anar amb un objecte d'enamorament per poder perdre'm la major part del suc de la peli, per badar davant de la pantalla fent encara com fan les nenes de 8 anys..."jo sóc aquesta". Tan entenimentada que em feia tothom. I tot i així vaig quedar tan impressionada i meravellada.

Ara he tingut el plaer de tornar-la a veure amb més de vint anys més. M'he he fet gran, veig. He pogut mirar la pel·lícula sense ser l'Anna, sense emmirallar-me com una nena petita. M'he sentit propera a tothom, feliç de tenir per fi una mica de distància amb el món. Cada emoció, cada por, cada amargor de cada personatge m'ha commogut. L'Alma, la mare de l'Henrik... els seus pulmons ofegats per la por, per la soledat, per l'horror de l'abandó i la pèrdua. La Karin, la duresa de l'ordre i les normes, les millors intencions malgrat tot, les millors intencions d'ocultar la soledat i la rigidesa i la vida excessivament pràctica. Quina meravella de personatges, simbòlics i alhora reals i plens de contradiccions.



L'oncle Carl, tan covard i valent, fent-se el boig o el borratxo...fent el bé des del seu lloc incòmode i burleta. I per sobre de tot...com pots viure si et pesa la melancolia, com pots tirar endavant i riure netament, tenir fills, tenir ambicions...com pots trobar l'equilibri aquell que sempre acaba sortint en aquest punt? Com pots veure les costures imperfectes de les coses i continuar apreciant la cara bona? Què és el que fa que cadascú s'aguanti a la voreta del precipici i no acabi amb un tret al cap com el descregut amo de la fàbrica? Què, què? M'agrada veure la manera que cada personatge ha trobat, veure els fins fils de teranyina que aguanten a cadascú...

M'agrada reposar els ulls a principis del segle XX, viure abans del plàstic... la pobresa, la bellesa i el dolor eren tota una altra cosa abans del plàstic. I a més hi ha Suècia...


Uppsala


Tant me fa, que segur que em sortireu amb el tòpic,
haver-me de
suïcidar
d'avorriment.

Jo vull viure als afores d'Uppsala
i dur roba de cotó blanc
a l'estiu.

I collir maduixes silvestres
i no passar mai fred a casa
encara que la neu ho emboliqui tot.

Jo vull
seure als vespres
a la sala senzilla i impecable
i tocar el piano i el violí
amb la família.

I llegir
poemes sense déu
en veu alta,
abans d'anar a dormir.



21.12.14

Arrels


Creix avall avall.
No t'enfadis amb la terra bruta,
amb els cucs,
les fulles podrides.

Dorm i creix.
No cal que vulguis res,
ara.

______________________

Arrels - llista de reproducció




(Sento que m'agradi la cançó de l'anunci de la loteria. Però més culpa tenen els que fan servir bons temes per a vendre coses!!!)

5.12.14

Tres haikus per un temporal

La llevantada
d'aquests dies em porta
aires de nena.


Ara ens aturem
al pont sobre el riu furiós;
els ànecs tranquils.


Del llit escolto
el repic de les gotes.
La plaça, un toll.

19.11.14

La vida lenta, la vida...



Aquest matí, després de revisar el facebook i el feedly, m'ha caigut a les mans aquesta entrada al Catorze.cat, La vida lenta, un tast del llibre del mateix títol que recull apunts dels diaris de Josep Pla.

M'ha vingut urgència de comprar-lo i de rellegir El quadern gris! Pla és deliciós, tan equilibrat entre l'austeritat i el detall!!! I com adoro els diaris.

Però el que més m'ha impressionat és quan diu:

"Em quedo a casa tot el dia. Treballo sobre les Memòries de Truman, per Destino. La fatiga d’escriure pels diaris arribarà un moment que serà insurmontable. Quan veig que a fora fa tan bon dia i jo estic amarrat, com un presidiari, a aquesta taula de la xemeneia, em desespero. Arriba el llibre de Recasens, amb el pròleg que li he fet. Fotografia en colors del Partenon, de National Geographic Magazine. Quina meravella! Dieta gairebé absoluta —i, així i tot, el Partenon m’agrada."

Tres coses:

1. Com l'entenc quan es queixa de la feina insurmontable! I tot i així, llegint la resta, veig que s'adona que sovint la feina és l'única cosa que el treu del llit...

2. La queixa constant del fred... ens queda lluny, i tot  i això jo també ho he viscut, jo també he estat en una casa amarrada a la xemeneia...sentint la gelor de la pedra, la misèria del fred a les habitacions...

3. La foto del Partenon! En colors! Quina pau als ulls tenien fa no tants anys... quantes imatges fetes per persones devia veure Pla al dia? Algun quadre, algun dibuix, algunes fotos atresorades? La resta, espai buit i net als ulls per mirar, per veure els arbres, el cel, els camins.




Josep Pla

LA VIDA LENTA
Notes per a tres diaris (1956, 1957, 1964)
Edició i pròleg de Xavier Pla

14.11.14

Raskòlnikov

Raskòlnikov, quin miracle
bioquímic
m'ha mantingut lluny
de la teva maledicció.
Pobre Ròdia,
pobres tots els que
oscil·lem penjats al precipici
entre tenir cura de tot
i que tot ens importi una merda.


____________________________




Encara, aquests dies, 
a Sant Petersburg... 
patint, compadint...


5.11.14

Quedem al Zurich? / Quedàvem al Zurich

Quedàvem al Zurich














Quedàvem al Zurich, sí
i també al Terra o al Salambó
i especialment a l'Argentina que
ens semblava meravellosament Cortázar
amb el jazz i les taules de marbre i
un aire de la Maga en les coses de les parets.

Quedàvem al Zurich, jo t'agradava
i a mi m'agradava l'amor i sentir-me estimada.
Seia al passadís al costat del telèfon
amb un llibre a la falda, o una llibreta
dient-me nulla dies sine linea
i esperant la teva trucada.

Quedàvem al Zurich i
ens gastàvem els pocs diners que teníem,
amb disset anys,
en un cafè, un paquet de Fortuna
i una entrada doble per al cine Maldà:
Night on Earth, La double vie de Véronique.

Quedàvem al Zurich,
fumàvem les dues empassant-nos la por
de ser grans i descobríem cada dia
nous racons de la ciutat i de nosaltres i la gent.
Sempre cafès i foscors i paraules
i la música, reparant-ho tot.

Quedàvem al Zurich però no sabíem
si al Zurich o en un altre lloc, darrere un revolt,
trobaríem una vida adulta clara
i lluminosa, no ho sabíem.



______________


Poema i dibuixet vintage que forma part d'un projecte narratiu de la comunitat blogaire. Trobareu les dades necessàries al blog Truquem al Gegant del Pi? que he conegut a través del blog Col·lectiu d'Antiartistes! I que em va enganxar al moment!!!

14.9.14

Complet

I have a deeply hidden and inarticulate desire for something beyond the daily life.Virginia Woolf

Deixo el raspall al calaix
i per un segon sóc en un altre temps.

M'adono de la meva presència allà, aleshores
i m'adono que potser igual que avui
vivia i visc només surant sobre el dia a dia.

Veig la perfecció d'aquells moments
des de molt lluny i en gaudeixo
molts anys després d'haver-los viscut.

Ara que intento amagar
absurdament les meves canes
ja sé que això s'anirà repetint com sempre.

D'aquí a uns anys un gest
em farà recordar què complet era tot avui,
quan cega i sorda a la plenitud del moment
deixava el raspall al calaix.




25.7.14

És l'hora, pare... el meu comiat

Aquest petit llibret recull els poemes que he escrit els darrers mesos. En comptes d'anar-los pujant aquí a mida que els feia he preferit agrupar-los amb format de llibre.

L'hora
Feu clic a la portada per anar al llibre

7.2.14

Brots

Hivern,
cada dia una mica
més lluminós que l'anterior
i cels radiants,
pluges clares,
promeses.



Aquesta és la música d'aquests dies.



Fruits

Finals d'estiu,
recullo pomes vermelles
i sucoses
i en l'aire hi ha
el benestar que queda als llavis
després de somriure.




Aquesta és la música d'aquells dies...

31.12.13

Katharine Hilbery

Vam entrar, aquella nit d'hivern,
la Katharine i jo,
al pub de Clifden.

Després de treure'ns els barrets
i els guants i les capes,
assegudes davant els gots de Guinness,
vam parlar en veu baixa 
dins la penombra.

Estimada amiga, preciosa
Katharine, no sents,
que aquesta recerca, tot i potser perduda,
és l'única que fa sentit?
Mantenir-se dempeus
amb suavitat i elegància
just a la ratlla
que dibuixa la llum a l'ombra. 

17.11.13

Un altre novembre

La meva petita mort, ara ho veuràs,
és al novembre.
La terra, les pedres metàl•liques
em colguen.
I dins del meu forat, amb rocs tapant-me 
la boca i els ulls
s'estanca tota l'aigua salada i tèbia
que sóc  jo -sirena sorda i distreta.
No ploris -com pesa aquesta maledicció,
com pesa i asseca els ulls,
com pesa i m'inunda de llàgrimes
condensades,
silencioses
i secretes com perles.
De puntetes visc els dies
de mort i foscor de novembre,
talment una arna invisible,
un espectre que ningú no tem.






15.8.13

Quinze d'agost


Les botigues tancades i el sorprenent silenci de cotxes
ens permeten escoltar a la nit el cant del mussol,
ara que les granotes ja no fan tant enrenou.

Avui, quinze d’agost, em desperten els trets
i el camió de les escombraries.
Altre cop m’adono que a uns metres del poble
homes disfressats sotgen guatlles o conills o ves a saber què,
però jo sempre que escolto les ràfegues properes
em sento senglar,
agonitzant, de cop immòbil i sense adonar-me de què em passa,
amb un dolor que crema sota la pell dura
sentint la humitat i la fredor de la terra,
o la fresca de la matinada sobre la pinassa resseca.
I amb els ulls brillants mig clucs
veig una petita clapa de cel en calma
que es va fent petita
en el silenci.

17.7.13

Portes falses

Ella em diu que el cansament
és un amagatall.
És una excusa covarda i infantil,
una rebequeria,
com estar malalta enmig de la guerra,
com desmaiar-se si ningú no t'apropa
el flascó de les sals.
Veritat! Ni recordo el moment que vaig aprendre
a fer-me la pioca,
a sentir-me defallir
quan la meva entrada a la sala de ball
amb el meu vestit de muselina blanca
i les incontables randes de color perla
no causava l'impacte extraordinari
que jo havia anhelat.
Correu! Aigua gelada als temples,
un ventall de plomes,
una tassa vorada amb or
plena del te més fi i el sucre més dolç,
un didal d'aigua del Carme.
La nostra dama sembla que ja es revifa,
és que quan no les pot collir diu que són verdes.

8.5.13

Concursos

Sembla que em tornen les ganes de venir per aquí...

L'altre dia vaig veure la notícia aquesta d'un programa de la televisió pública danesa on dos homes tranquil·lament repapats en un sofà parlen sense cap reserva del cos nu d'una dona que tenen al davant i que calla tota l'estona... bé. No negaré que entenc l'argument número 1 dels creadors del programa: que els homes parlen dels cosses de les dones quan elles no escolten i que alguna vegada a totes ens ha picat la curiositat de saber què deu pensar la gent de nosaltres. D'acord. Però és clar, aquesta exposició, aquesta unilateralitat, aquesta doble nuesa... per no parlar d'altres consideracions més bàsiques.

Aquests dies he començat a mirar-me tot el recull de poemes d'aquests darrers anys, amb la intenció inicial de fer un poemari cohesionat que em satisfés. D'aquesta primera idea, a la que alguns m'havíeu animat, vam passar amb la meva editora a pensar que podria presentar-lo a algun concurs... que potser així podria entrar en el mundillo poètic i tot això. Ai. No. No puc. Exposada en els poemes, d'acord. Però davant d'un jurat, de persones que no conec, de persones d'un món artístico-político-comercial que no m'interessa ni m'agrada... això no, no. Antiartista fins a la fi, sense saber com unir creació amb difusió, defugint un món que em fa por i mandra i una mica de ràbia.

Potser és que faig una mica de guineu davant el raïm? Potser. Ai, l'orgull. Algun dia, penjaré un pdf aquí al costat com té el Jesús Miramón.

27.2.13

Daria ho diria així



... però la J diu que ella es va trencar el braç a casa ;-)

1.2.13

Golb

Una rere l'altra,
totes aquestes entrades,
tres-centes setanta crec que n'hi havia,
s'estan autodestruint
en el mateix ordre que van ser creades.

Tèrmits enfeinats,
a poc a poc menjant-se
paraules i fotos
tan impúdiques,
ara ho veig,
que m'enrojolen.

Dels Senders al Bosc
només en salvaré,
em penso,
les pedres,
i el nom.

21.1.13

Tornar

Somio.
Blanc de matinada
a les escletxes de la persiana.

Hem tornat a la casa
on em vas conèixer
i ens arraulim
al balcó,
en aquell banc, recordes?
on de vegades sèiem en silenci.

Ens donàvem la mà
sota la manta blanca
i era un doble tornar a casa.




14.1.13

Viatge a Éire

A mi també m'agrada
conviure amb velles ruïnes
dels temps passats:
parets negres,
fragments de finestres
cobertes d'heura.

I la boira,
encoixinant
les doloroses arestes.







9.1.13

The light of illusion

The dream nature of our life had never been more apparent to her, never had life been more certainly an affair of four walls, whose objects existed only within the range of lights and fires, beyond which lay nothing, or nothing more than darkness. She seemed physically to have stepped beyond the region where the light of illusion still makes it desirable to possess, to love, to struggle. And yet her melancholy brought her no serenity. She still heard the voices within the room. She was still tormented by desires. She wished to be beyond their range.

Virginia Woolf, Night and Day

25.12.12

Boira


Si la boira
del matí
aclarís la dels ulls.

24.12.12

Càstig diví

La Sra Obiols s'havia sortit amb la seva sense fer mal a ningú i quedant bé amb tothom, però tot i això esperava en qualsevol moment un càstig diví pels seus mals pensaments. L'arbre de Nadal esclataria en flames o algú agafaria un mal de panxa inexplicable a última hora. Va passar-se tot el dia vint-i-quatre de desembre sota el trist ram de vesc pansit. 

23.12.12

Els llibres que recordo de 2012

Vaig començar l'any amb to trist i buit amb Despietat país de les meravelles i la fi del món de Haruki Murakami. Després va venir un temps sentimental i senzill i vaig llegir El médico de Noah Gordon i La tienda roja d'Anita Diamant, que és una mena de manual matriarcal d'autoajuda que em va fer plorar.
El mejor amigo del oso d'Aarto Passilina va ser, com sempre, un refresc d'ironia i riure per sota el nas. Los mitos hebreos de Robert Graves i Raphael Patai va posar profunditat i una visió alhora propera i aguda a allò que explicava la Diamant.
La primavera es va omplir de Yeats gràcies a The Waterboys: The Cutting of an Agate, The Celtic Twilight i Poems van fer-me viatjar de debò, a diferència de qualsevol escapada.
Després, un moment de cruesa i (i)realitat amb Mr Vertigo de Paul Auster, seguit de Blind Willow, Sleeping Woman de Murakami, tan irregular com sempre, ara excel·lent, ara aparentment sense saber com continuar.
Va començar l'estiu amb una revisió del Córtázar que havia llegit vint anys enrere, amb Bestiario, 62/Modelo para armar i Rayuela en versió rayuelomatic. Admiracions i aires d'estiu i mate i piolines.
També em vaig endinsar en el món Borges amb les seves Narraciones (avergonyida de no haver-ho fet abans) i el vaig complementar amb Poemas de Wislawa Szimborska, admirada i estimada.
Vaig admirar també les Poesies completes de Joan Vinyoli i molts dels poemes de la Natura morta amb nens de Francesc Parcerisas.
Aleshores la tardor va portar-me la Virginia Woolf que m'acompanya fins avui: To the Lighthouse i Orlando van omplir-me i inspirar-me profundíssimament. Un treball que va complementar Carles Riba amb una selecció dels seus Poemes.
L'any s'acaba llegint Mrs Dalloway per segona vegada consecutiva i amb tastets de Sol i de dol de JV Foix.

Per acompanyar-ho tot sota una pols d'or i olor de biblioteca:

Mrs Dalloway

Having done things millions of times enriched them, though it might be said to take the surface off. The past enriched, and experience, and having cared for one or two people, and so having acquired the power which the young lack, of cutting short, doing what one likes, not caring a rap and coming and going without any very great expectations...

Virginia Woolf, Mrs Dalloway

20.12.12

Lectura obligatòria

Obrir un llibre
i llegir en vers la meva vida.
Com em llevo,
mandrosa, entre els llençols tan càlids
i els seus braços forts.
Com em poso el jersei vell i
els mitjons i em lligo els cabells
que han navegat bojament
pels somnis més increïbles i rics i
sovint oblidats.
En la foscor de l'habitació
passo per davant del mirall
i saludo seriosa la
meva cara pàl·lida i les pinzellades
de plata i coure que l'envolten.
A la cuina, fet per mans diligents,
ja hi tinc un té negre
amb llet i sucre
i alguna galeteta i saludo
el dia mentre engego l'ordinador
i la ment vola cap a llocs
i temps i vides que, com sempre,
anhelo.
Xarrup de te i plaer
igual si estic trista o no.
Això ho recordaria, si ho llegís.
Pelo la ceba i els alls,
i el dinar va apareixent a les meves
mans igual que les carícies
dels fills i els petons.
I tot, en un no res, va posant-se en ordre:
la pica net, la roba estesa,
la música que em canta també
la meva filla dolçament.
Treballo, diria la història, amb nens
que encara s'il·lusionen, malgrat tot,
amb coses senzilles. I tot allò
que de la meva feina em sembla vulgar
i trist i solitari, sovint no m'importa
o no em fa mal.
Presses, respirar fondo
i lliurar-se a la vida agitada
a l'hora de dinar,
però parar una taula bella
i seure-hi en família
aprenent a construir
amb un plat d'èxit
o una riallada.
Llegir com en un somni
els petits plaers: sentir
una mirada còmplice i fumar
de pressa amb les finestres del cotxe
obertes, tot i el fred.
Arribo, diria el poema,
a casa i un filtre de bellesa
em cobreix mentre xarrupo
un te en la penombra
de la tarda i a fora
el bernat pescaire sobrevola
el parc i els plàtans es desprenen
de les darreres fulles.
La mà de Hammershøi
es diposita sobre la manta de llana
i les nenes que cusen
i el noi que ve a parlar-me
en un descans dels deures i,
un instant, contempla el carrer
distretament.
Dues copetes
antigues, de cristall,
salvades de la guerra
i la pobresa i la mort,
plenes de moscatell,
segellen el dia,
amb el darrer cigarret
i l'olor del fred i la mà dins la mà calenta.
Després, entrar al llit
fresc i net,
perfecte en qualsevol relat,
i submergir-me,
diu la història, com no podria ser
d'altra manera,
en la vida de la
senyora Dalloway.
I sentir, pesats,
els ulls tancant-se
a mida que el poema
que llegeixo
arriba a la seva fi.
I ja en el món del somni,
adonar-me
que m'agrada la història
i que és
digna de ser explicada.

13.12.12

Set del matí

De vegades
quan obria els ulls
a les set del matí,
la mare entrava a l'habitació
i em portava un suc de taronja.
Jo volia viure lentament
aquella estona,
però ja se sap que el suc
de taronja no es pot beure
a poc a poc;
d'un glop
l'acabava
i em llevava
contenta, a les fosques.
La mare era a la cuina
des de les sis
envoltada pel so
del menjar fent-se
i per les notícies de
la ràdio
i l'olor de la
ceba i el peix
enfarinat a la paella.
Mentre jo em prenia
la llet i les galetes,
escoltàvem la informació
per als mariners
a Radio Nacional
i les notícies del camp
que patrocinava
Explosivos Riotinto.
De vegades
xerràvem tranquil·lament
com dues dones
i allò era
el millor moment del dia.

Felicitats, mare.

4.12.12

Dotze

Un fil de núvol
rosat
ens uneix encara.
S'esfilagarsa com boirina al matí,
a poc a poc,
davant els meus ulls.
Em mires i em somrius
com el fruit que
en caure de l'arbre
se'l mira i se sent
del tot una altra cosa.



Feliços 12 anys, fill meu

11.11.12

I a dos quarts i mig de set

I a dos quarts i mig de set
d'aquest novembre ja fosc,
entro a Barcelona
amb els ulls de nena que no em sé treure.

Cada quadrat de llum
de cada finestra
sembla l'entrada al
paradís més prometedor.
Tot sembla més
lluminós i càlid i intens,
allà a les altures,
per sobre del fum i el brogit,
que a les cases
que jo conec.

La meva mare em diu:
"Que, com a en Jim Botó,
no t'enganyi la distància."
Però jo no sóc tan coratjosa
i m'enlluerna
la llum rere les cortines.

9.11.12

Sant Martí

Ja som a mig novembre
i el gris del cel
em recorda per què plorava.
Una altra vegada
m'he embolicat sencera amb la meva capa,
he fugit camí enllà damunt del meu cavall,
i veig passar
les fulles i els altres
mentre em lamento
del fred als ossos.


16.10.12

Cap al far


It was interesting. It might be useful. Her mood was coming back to her. One must keep on looking without for a second relaxing the intensity of emotion, the determination not to be put off, not to be bamboozled. One must hold the scene — so — in a vise and let nothing come in and spoil it. One wanted, she thought, dipping her brush deliberately, to be on a level with ordinary experience, to feel simply that’s a chair, that’s a table, and yet at the same time, It’s a miracle, it’s an ecstasy. (To The Lighthouse, Virginia Woolf) 


Al fons de la vall
tres dotzenes de vaques
de tots els colors del bru.

Música d'esquelles
elevant-se
com remor d'onades entre els còdols,
com riure de nens.

Som un grup de gent
i anem cap a l'ermita.
Pugen les boires,
la terra respira.
Olor d'humitat,
fulles grogues,
molses resplendents.

Jo en canvi avui
passejo per la vora del mar
de les Hèbrides
i anem decidits,
ara que encara hi som a temps
i fa bo,
cap al far.

30.9.12

Batalla

I de sobte,
enmig d'un moment plàcid,
aixequem les armes.
Per espases el jo 
i per escuts el meu.

Mr. Simon

(Davant d'unes imatges de Paul Simon l'any 2012
 on dues noies de vint anys interpretaven
 la seva cançó America.
Jo en vaig parlar aquí: Poema Travessat 




S'ho mira tot, atent,
i en els seus ulls
hi veig una distància.

Mentre em pregunto
què sentirà,
descobreixo en mi, ja,
una mirada compassiva,
una condescendència.
"Pobret", penso, "quants anys".

Qui creà, potent i segur,
guspires de saviesa,
belles, per a la humanitat,
avui em sembla
un senyor emocionat i indefens.

I ell ¿sentirà el respecte,
l'admiració i l'homenatge del públic
com un adéu a aquell noi
que des del seu mateix ésser
creà allò que avui escoltem
encara?

19.9.12

Poema travessat

Avui no sé què dir. Vaig veure ahir aquest vídeo:



La cançó és de les meves preferides de Simon&Grafunkel, les First Aid Kit m'encanten i la versió és bona i enèrgica com ho són elles. Però allò que és veritablement impressionant, allò que m'ha deixat un nus a l'estómac i un poema travessat a la gola... és la cara, el gest, l'expressió de Paul Simon. No puc dir res, ni em sembla del tot trist, ni del tot tendre, ni del tot depriment, ni del tot bonic. Hi aniré pensant.

De tota manera, la d'ells m'emociona encara més, tan suau, continguda.


18.9.12

Fons clar

Prenem el sender del bosc ombrívol.
Enrere deixem el camí de la solana,
l'herba seca i l'olor de resina calenta,
les pinyes cruixents entre les argelagues.

Només entrar a l'obaga, una brisa
fresca i humida
ens saluda. Hi ha un silenci més dens
fet de crits subtils d'ocells
i de murmuris de vida entre les
vibrants taques de sol.

Avancem muts pel sender
recte i pla a estones,
a estones costerut i revirat
acompanyats de marges de pedra seca
com aquells on de nena hi buscava cargols
sota el cirer bord.

Fem tot aquest camí per arribar,
finalment, a la clariana
petita i lluminosa com un jardí,
enmig de la qual llueix
el mirall increïble d'una bassa calmosa.

Ens astorem un cop més 
de la pura quietud d'aquestes aigües,
que mostren un tros de cel que és tot el cel.

Solemne pau i perfecció,
un cercle complet de cristall
sota el que veiem petits còdols nets
com pedres precioses, silencioses i quietes.

És aquest el fons clar que hem vingut
a contemplar, però aleshores
fiquem barroerament les nostres mans
a l'aigua
i l'agitem amb força fins enterbolir-la.

¿Pot ser que el plaer de veure-la, després,
encalmar-se, sigui encara més gran
que el de veure-la en pau?

9.9.12

Setembre

Els verds pollancres
ja es guarneixen, discrets;
tremolen les primeres taquetes
de groc entre el seu fullam.

Caminem per la carretera
escoltant els trons llunyans en la fosca que avança,
i allà al prat xop els senglars grunyen
per avisar els seus cadells de la nostra presència.

Se'ns escapa el riure i ens agafem fort
com una catarsi lleu davant
de tota aquesta magnificència;
aquesta tarda obrirem aquella ampolla que ens esperava.